Feia tot just un any que el règim militar de Birmània havia ampliat d’una setmana a un mes el temps màxim d’estada al país per als estrangers, quan vam decidir anar-hi. És així com l’estiu de 1997 vam arribar a Yangon havent obtingut un visat a l’ambaixada birmana de Bangkok, després d’interminables i tortuosos tràmits. Vam exhaurir gairebé completament els vint-i-vuit dies durant els quals la dictadura ens permetia turistejar pel país en un viatge que encara avui recordo com el més impactant que he fet mai.
Diu el tòpic que viatjar et canvia la visió del món. No vull caure en la romantització banal del turisme que els occidentals camuflem tot sovint sota una capa aventurera que la major part de vegades resulta ridícula o naïf. Però no puc pas negar que durant aquelles setmanes intenses vaig aprendre a mirar-me els llocs, les persones i les coses des de perspectives diferents. I si, sense ànim d’exagerar, alguna cosa va canviar en la meva manera de jutjar no el món, sinó tot el que passa al meu voltant, estigui on estigui, a Barcelona o a Mandalay.
No té gaire sentit, vint anys després, que jo expliqui aquí l’itinerari ni les experiències que hi vam viure. Ni el nostre viatge va aportar res d’extraordinari al país ni tampoc vaig contribuir significativament a difondre’l a casa nostra (tot i que algun reportatge vaig publicar). Però el cas és que gent estimada, sabedors de la fascinació que em va produir el país i del record que em va deixar, m’han regalat les Cròniques birmanes del dibuixant canadenc Guy Delisle, recentment publicades aquí en castellà, per Astiberri Ediciones i traduïdes per Laureano Domínguez.
Delisle s’ha fet un nom publicant volums de còmics autobiogràfics, basats en les seves estades en indrets singulars i carregats de conflictes d’arreu del món. La seva visió aguda i detallista ha retratat el món absurd de Corea del Nord amb el volum Pyongyang, una Xina en transformació amb Shenzhen, la complexitat del conflicte d’Israel i Palestina a Cròniques de Jerusalem i l’angoixant història real del segrest d’un treballador humanitari al Caucàs, a Escapar.
Delisle va estar prop d’un any a Birmània, que és com encara anomenen Myanmar els estats que no reconèixen el seu règim polític. Hi va anar el 2005 acompanyant la seva parella, activista de la federació francesa de Metges sense Fronteres, amb el seu fill acabat de nèixer. Hi descriu la seva vida quotidiana a partir de petits detalls casolans i de relació amb l’entorn immediat. El xoc cultural, les dificultats pràctiques d’uns occidentals inserits d’un dia per altre en un mon completament diferent, l’ambient de privilegi creat entre els expats, treballadors diplomàtics i d’organitzacions humanitàries, les relacions socials que estableix amb locals, les escasses però impactants visites que realitza a zones en conflicte i l’esforç per mantenir la seva activitat a distància com a dibuixant i il·lustrador, fan un còctel sorprenent a estones i entretingut gairebé sempre.
Delisle fa un dibuix senzill, a una tinta, de traç linial i de vegades esquemàtic que, de manera alterna, dona protagonisme al text i a la part gràfica. No moralitza, no jutja, no fa discursos polítics, no critica obertament, però ens ajuda a que ho fem nosaltres. Ens explica de quina manera viu ell, personalment i de vegades de manera ben íntima, les contradiccions de la vida al pais. No t’ho demana ni t’ho proposa, però en veure’l i llegir-lo ens indignem, ens sorprenem, ens meravellem, riem, ens avergonyim i ens interroguem.
La singularitat del seu estil radica justament en el fet que és un outsider. Ve de fora i observa el país amb ulls encuriosits però estranys. Aparentment no té més coneixement del país del que té el lector, i això fa que, més que guiar-te a través dels seus dibuixos, t’hi acompanya. L’humor és també un instrument essencial en la seva obra. Ell mateix és protagonista en innombrables ocasions de situacions còmiques de les que no surt gaire ben parat, però que ens ajuden a entendre la perplexitat tant del forani, que no entén el país, com del local, que no entén la manera de pensar del forani. I gairebé tot ho explica a través de petits detalls quotidians. No ens explicarà cap fet especialment rellevant. No hi ha una aventura èpica, no hi ha herois ni grans malvats (si som capaços d’obviar la dictadura criminal), però fa que construeixis una idea força completa del país.
Aquest gust pels petits detalls em va captivar d’entrada perquè Delisle explica amb precisió quirúrgica els detalls de la vida quotidiana que sorprenen el viatger que arriba per primera vegada a Birmània. Jo hi vaig viatjar vuit anys abans que ell, però reconec pràcticament totes les situacions que descriu, que l’atrauen o que li produeixen perplexitat. L’efecte repulsiu que provoca el bètel (un preparat vegetal d’un vermell intens que masteguen els birmans tothora), la bonhomia i ingenuïtat de la gent del país, el predomini social del budisme en la seva forma més extrema, la inexistència de l’Estat en els serveis bàsics i la seva omnipresència en el control ideològic, la irracionalitat de les decisions polítiques, basades en supersticions i en pors ridícules, que porten, per exemple, a traslladar sobtadament la capital de l’estat, a establir la conducció per la dreta quan la pràctica totalitat del parc automobilístic del país té el volant també a la dreta (per l’origen colonial britànic) o a decidir com seran les monedes del país segons designis astrològics.
És interessant també la visió que ofereix de la presència estrangera a Yangon. Personal diplomàtic i treballadors d’organitzacions humanitàries constitueixen comunitats separades, amb escoles pròpies i clubs amb luxes que son a anys llum de les possibilitats de la població local. No en fa crítica directa, però ens explica com viuen i es relacionen amb els locals. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
La situació política, lògicament, mereix capítol a part. Aung San Suu Kyi vivia confinada a casa seva quan jo hi vaig viatjar, el 1997. També el 2005, quan hi va ser Delisle. I encara avui és en detenció domiciliària. Filla d’un heroi de la independència, amb formació universitària a Europa, torna al seu país del 1988 per oposar-se a la dictadura militar. Guanyarà les eleccions democràctiques en tres ocasions (1990, 2015 i 2020) i en tots els casos acabarà derrocada per cops militars i retinguda en presó o tancada al seu domicili. Esdevé un símbol internacional de la lluita per la democràcia, i obté el premi Nobel de la pau el 1991. Per als viatgers estrangers era una facècia clàssica intentar aproximar-se al seu domicili de Yangon, on ha estat captiva durant llargs anys de repressió, per veure-la o copsar-ne algun signe de vida. Delisle ho explica molt be a Cròniques birmanes, amb la diferència, potser, que durant el meu viatge era més fàcil aproximar-se al domicili de la dirigent opositora. Però ni jo ni Delisle podíem imaginar quan erem a Birmània que el prestigi d’aquella lluitadora per les llibertats cauria sobtadament per la seva qüestionable actuació durant el període, de 2016 a 2020, en què va poder conviure com a governant amb els militars. L’exèrcit va emprendre una fertoge repressió contra els rohingya, un grup nacional que lluitava per la seva independència, i que van ser cruelment massacrats. Res no és fàcil a Birmània. O potser hauríem de dir, ja, Myanmar.
Hi ha nombroses referències literàries, ben interessants, per conèixer el país. Després del meu viatge les vaig anar resseguint en la mesura de les meves possibilitats, i vaig descobrir algunes joies com els diversos llibres que hi va dedicar George Orwell (Burmese days, Shooting an elephant o A hanging), L’afinador de pianos, de Daniel Mason o l’extraordinària història d’Inge Sargent a Twilight over Burma, una britànica que esdevé princesa de Hsipaw (una ciutat del centre del país al voltant de la qual s’articula un antic grup ètnic) en casar-se amb l’hereu de la dinastia que governava aquest poble amb un grau rellevant d’autonomia. Va liderar nombrosos projectes de serveis públics i socials innovadors en la Birmània de 1957. El seu marit, però, va desaparèixer el 1962, víctima del cop d’estat que va instaurar la dictadura que, després de moltes anades i vingudes, tiranitza encara el país.
Guy Delisle i les seves Cròniques birmanes ocupen ja un lloc d’honor a la meva biblioteca i s’afegeixen a les referències que alimenten la meva fascinació (digueu-li mania, si voleu) per Birmània. Però no cal tenir aquesta passió pel país del sudest asiàtic per gaudir de l’obra de Delisle. És perfectament recomanable per a tothom. Fins i tot si no sabeu situar Birmània damunt del mapa.
