El Govern preveu canviar a partir de gener de 2027 el model amb què ha contribuït durant els darrers anys a finançar les polítiques locals de joventut. Ajuntaments i consells comarcals firmaven fins ara un contracte programa amb la Direcció General de Joventut en virtut del qual rebien suport econòmic per diversos conceptes i, al mateix temps, es comprometien a desplegar plans d’actuació formalment aprovats pels consistoris i els consells. Amb virtuts i defectes, aquest sistema permetia fins ara garantir una mínima continuïtat als serveis i programes de joventut gràcies a l’aportació econòmica del Govern que, sense satisfer ni remotament totes les necessitats, havia esdevingut un fonament important per a les polítiques de joventut. Cal tenir en compte que Joventut és una competència exclusiva del Govern, però que el desplegament pràctic de les polítiques que se n’ocupen correspon sobretot a l’àmbit local per una qüestió tècnica essencial: es tracta d’un àmbit d’actuació basat en la proximitat i l’atenció directa a les persones, amb necessitats i intensitats molt variables en funció de cada territori.
Des de finals de 2024, però, el model dels contractes programes ha estat qüestionat pel propi Govern, que considera que son jurídicament poc ajustats a la norma. El model que es vol implantar a partir de 2027 basarà les aportacions econòmiques en una delegació de competències als ens locals. A priori el canvi pot semblar una clara millora conceptual per a les polítiques de joventut, perquè reconeixerà el paper essencial dels municipis en les polítiques de joventut i, teòricament, els atorgarà major autonomia i capacitat decisòria. Però la pràctica, com sempre, és una mica més complexa.
La manera com s’està gestionant la transició entre un model i altre ha generat no poc incertesa als ens locals i, molt especialment, als professionals que han de gestionar serveis i programes de joventut. Els contractes programa habituals fins al moment ja no s’han aplicat el 2026, i els han substituït provisionalment unes línies de subvenció que no es van aprovar ni dur a la pràctica fins a l’estiu del mateix any. Això va descompensar, lògicament, la planificació tècnica dels municipis i, especialment, dels que tenen menor tamany i menys capacitat econòmica. Les incerteses s’haurien de resoldre el 2027, però la transferència de competències tampoc no serà un camí de roses. Els ajuntaments les hauran d’acceptar formalment i cal encara definir el marc normatiu en què es farà i, lògicament, el procés de tramitació.
Els professionals de joventut d’arreu del país i de totes les especialitats possibles, però sobretot aquells que, sota la precària denominació de Tècnics de Joventut Municipals, tenen la responsabilitat de projectar, planificar i executar serveis i programes de joventut dels ens locals, es veuen davant d’un nou període d’incertesa en el que moltes actuacions adreçades als joves es veuran aturades o en suspens fins que el nou model no sigui una realitat i se’n concretin els detalls. I quan dic detalls, em refereixo a dotacions econòmiques i previsibilitat per a sostenir els equips professionals que a cada municipi fan possibles diàriament les polítiques de joventut.
És en aquest context que l’Associació Catalana de Professionals de Joventut (ACPJ) ha fet públics els resultats d’una enquesta que va llançar al col·lectiu d’arreu del país i que podeu consultar en aquest enllaç. En les conclusions de l’estudi s’hi diu que entre el 70 i el 80 per cent dels enquestats consideren que és necessari incrementar les dotacions pressupostàries de les polítiques locals de joventut i augmentar la dotació de recursos humans per atendre-les. En una escala d’1 a 10, els professionals consideren que la seva estabilitat laboral està per sota de 5, i els valors més baixos els aporten un 60 per cent dels enquestats.
I no és una dada menor la percepció generalitzada que «la inestabilitat del contracte programa» amplifica les dificultats ja habituals per a aquest sector de la gestió pública. El 84% consideren que la seva manca de definició afecta la planificació dels serveis. El panorama, però, s’agreuja a cada pregunta formulada en l’enquesta: el 70 per cent dels professionals considera que la cobertura territorial dels serveis de joventut és parcial, i el 17 per cent creuen que és clarament insuficient. El fet que siguin els professionals de la demarcació de Lleida els que més remarquen aquest dèficit no fa altra cosa que confirmar el desequilibri territorial. Ho rematem explicant que el 73 per cent dels professionals enquestats consideren que l’estat del sector és insatisfactori o molt insatisfactori.
L’ACPJ conclou en l’informe sobre l’enquesta que els professionals «reclamen estabilitat de finançament, reconeixement institucional i dotació de recursos suficient per fer la feina que el sistema els encomana. Atendre aquestes demandes no és només una qüestió de millora de les condicions laborals; és una condició necessària per garantir la qualitat i la continuïtat dels serveis de joventut al conjunt del territori.«
Jo no seria capaç de millorar aquestes dues frases com a resum de la situació. No fem altra cosa que remarcar públicament les dificultats a què s’enfronten els joves i el llarg conjunt d’incerteses amb què es miren el seu futur. I ho hem de seguir fent, només faltaria. Però no ens adonem que son dificultats perfectament comparables a les que han d’afrontar també els professionals als quals encomanem que gestionin els serveis i programes pensats, justament, per afrontar amb millors condicions aquest futur incert.
