No hi ha casa d’acollida per als que ens hem quedat sense pare i mare polítics, orfes de política. No és que mai haguéssim estat gaire segurs de tenir uns progenitors exactament alineats amb el benestar del nostre futur, ni quan balbucejàvem des del bressol militant les primeres paraules compromeses amb alguna causa, ni quan l’adolescència ideològica ens feia més radicals que ningú, ni quan cedíem al pragmatisme per acostar-nos no al millor sinó al menys dolent, ni quan, en plena maduresa cívica, ens adheríem a un projecte assumit com a imperfecte però necessàriament radical en el plantejament. Hem sigut sempre repatanis i mai no hem donat la raó completa a ningú, sempre hem fet constar una llarga llista de peròs a qualsevol que hagi comptat amb el nostre suport, i no hem ofert mai adhesions incondicionals. Però hem fet apostes i hem jugat fort quan crèiem que havíem de fer-ho, a favor de projectes que, aparentment, tenien els objectius clars. Perquè sempre hem sabut que el major enemic de l’eficàcia és la perfecció i que hem d’engolir gripaus de tant en tant si volem avançar.
Però, ara, ni tant sols tenint clara aquesta llista d’objeccions a la militància cega en causes polítiques, per molt que relativitzem i condicionem el nostre suport a persones o projectes, encara que assumim la impossibilitat d’estar d’acord al cent per cent amb qualsevol programa polític… Ni tan sols fent la vista grossa a llistes de defectes i impureses que ataquen la nostra coherència personal, ni tan sols deixant en guaret algun dels nostres principis innegociables… ni tan sols així trobem pare i mare polítics. No hi ha nivell.
Els que teníem van marxar de casa un dia per anar a comprar tabac i no van tornar. Els que es van quedar van assumir la suplència pensant que era temporal i provisional, que darrera seu havien de tornar velles patums o noves promeses, i que la seva única funció era fer d’enllaç entre un passat derrotat amb honor i un futur carregat d’esperances. Però de l’honor ja no ens en queda memòria, i les esperances son cada cop més lluny. No hi ha cares noves i les velles recullen tots els defectes del fracàs i cap virtut d’aquella empenta que ens va fer néixer. Els que ara transiten això que hauria de ser un impàs breu no saben què fer amb el que tenen entre mans i no veuen ningú a qui poder lliurar el testimoni, si és que això ha de ser una cursa de relleus.
Uns per mesells, submisos als poders que ens esclafen cada dia una mica més. Altres per ideològicament impresentables, dimissionaris que qualsevol coherència argumental, sostenidors d’idees buides i vergonyants. D’altres perquè busquen la vida fàcil i renuncien a empènyer en una direcció més o menys adequada simplement perquè és difícil. Uns altres per incompetents, d’ineficàcia contrastada, ensorrats en la misèria dels propis errors. I, finalment, aquells que els resulta indiferent ser d’un lloc o d’un altre, que deslliguen futur i ambicions de la terra que trepitgen i la gent amb qui viuen.
Què ens queda, si no veiem cara ni projecte al qual adherir-nos? En qui confiem, si no veiem ningú per qui ens puguem sentir representats? On sumen els nostres actius? A qui donem el nostre crèdit? Amb qui compartim el nostre esforç?
(…)
Hem de sortir a jugar. Cadascú en la part del terreny de joc que tingui a mà. I confiar que n’hi haurà més que ho faran. I que ens anirem trobant.
