La gent gran de Sant Andreu del Palomar quan van al centre encara diuen que baixen a Barcelona, li diuen nena a la caixera pakistanesa del súper però li parlen en un castellà ple d’esses sonores i d’el·les que geminen sense necessitat, perquè ves a saber si em donarà be el canvi. S’entenen prou parlant no se sap ben bé què amb el castellà de focs artificials de les dependentes de l’altre costat de l’Atlàntic i es fan creus que aquelles cases antigues tan ben arreglades ara les lloguin a preu d’or a una gent que només parlen en estranger, fot-li anglès, francès, alemany o algun d’aquests que només els entenen a casa seva.
Jo, que tinc una edat però no sóc encara de la quinta dels que poden dir que son de tota la vida, que no sóc fill de Sant Andreu però que ja acumulo un cert pedigrí i que alguna cosa pesco d’aquests idiomes que no es parlen només a casa dels nous visitants sinó arreu del món, també em sorprenc de les transformacions, no tant perquè siguin gaire radicals sinó sobretot perquè són ràpides i diria que irreversibles.
Faig cua a la caixa d’una franquícia qualsevol del Condis, al rovell de l’ou de Sant Andreu, i davant meu hi ha una noia, posa-li trenta llargs, d’aspecte sudamericà, amb dues criatures que enreden. Sons uns trastos considerables i mentre la mare paga encara van estirant productes dels prestatges. Em quedo parat perquè ella els renya en un català més que correcte i ells li responen també amb la llengua del país. Però a la caixera, posa-li que sigui del Pakistan, s’hi adreça en castellà. Quan em toca a mi pagar, i després d’arraconar els plàtans que les criatures han deixat sobre la cinta de la caixa contra la voluntat de la mare, faig un mantinc el català de manual a la noia i ella em correspon en la meva llengua, amb una pronúncia precària però amb ganes. I un somriure.
A la verduleria de la cadena Fruitós tots son originaris de Colòmbia i com que hi vaig pràcticament cada setmana els conec be. N’hi ha amb totes les actituds possibles. Els que ho diuen tot en l’espanyol d’allí (diguem-ne colombià) malgrat tu t’hi adreces en català, els que intercalen algunes paraules en català, com per fer la gràcia, els que s’esforcen per aprendre’l i de vegades fins i tot et pregunten alguna paraula i les que (ja em coneixen) em parlen sempre en català, tenyit de la cantarella americana. Les que s’hi posen millor son les noies, i ja en conec un parell que tenen fills a l’escola, de manera que res no els ve de nou. En general son cridaners i simpàtics, usin la llengua que usin, i els costa poc riure. N’hi ha una que quan em veu es complau a dir-me alguna frase d’una certa complexitat en català, amb intenció, perquè jo vegi que progressa. I riu complaguda. I si em pesca de bon humor li dic que ja parla en català millor que jo. No m’ho invento, de debò que m’hi trobo.
Però aquesta és la fruiteria de nivell. Quan la bossa va fluixa vaig també a alguna fruiteria d’aspecte precari i preus arranats a terra. Hi ha el Nas (ignoro d’on ve el nom, però és el que hi diu al rètol), i allí els nois son de Sri Lanka. Ho sé perquè els ho he preguntat i de vegades la fem petar. Si em pregunteu en quin idioma parlem el cert és que no us ho sé dir amb precisió. Jo sempre començo en català i fem avançar la xerrada com podem, però sempre hi ha algun moment que els he de traduir alguna cosa, tot i que no us penseu que el castellà el dominin gaire. Tot sovint els demano com es diu alguna fruita en la seva llengua i després els faig la gràcia (ja veus) de dir-los com ho fem en català. I tot son rialles. Jo no recordo cap fruita en el seu idioma, i em temo que ells tampoc en català. El seu castellà, de tan precari com és, fa que tot sovint s’equivoquin en esmentar els productes. Berenjena per calabacín, com qui diu. L’albergínia i el carbassó els han quedat atrapats en algun racó ocult del seu còrtex.
L’altre que freqüento es diu Er mozo. No és broma. Anys enrere hi havia una botiga, no em feu dir de què, amb aquest nom, regentada per andalusos. Després de tres o quatre traspassos sense reforma visible i sense alterar per a res el rètol que la presideix, l’establiment ha arribat a mans d’uns magribins que, sense cap vergonya, mantenen el nom. Una transició entre Andalusia i el Magrib tampoc no és una cosa tan extraordinària. Aquests parlen el castellà prou correctament. I alguna vegada els he arrencat un bon dia, un molt be o, fins i tot, un gràcies ben pronunciat.
A la vorera del davant hi tenim el xino. Si, ja sé que n’he de dir botiga de conveniència, i que allò que defineix els seus propietaris no és l’origen sinó la seva activitat (el nom ni el sospito), sobretot si tenim en compte que, més enllà del seu aspecte físic, no podria pas jurar on han nascut els seus responsables. A la caixa hi tenim sempre uns jovenets acabats de sortir de l’adolescència (un dia és el noi, un altre dia és la noia) que parlen un català nadiu, tan bo o dolent com el dels meus fills, sense exagerar. Això sí, la resta de la família, d’edats que deuen oscil·lar entre els 30 i els 70 en combinacions diverses, i que estan sempre fent endreça en algun racó del laberint de passadissos interminables d’aquest establiment oceànic, parlen…. bé, no sé què parlen, perquè diria que mai no els he sentit a dir res. Quan els preguntes per un producte, en català o en castellà, per estrany i inversemblant que sigui el que demanes, fan que si amb el cap i senyalen cap a una prestatgeria concreta. Ara que hi penso, l’única cosa que recordo haver-los sentit a dir és tercera, o quinta, o sexta… fent referència a l’ordre dels passadissos.
I l’altre dia anem a sopar a un d’aquests restaurants petitons que fan una oferta que juga entre la cuina del país i la que necessiten vendre per fer bullir l’olla. El Colmado, en diuen. Molt nostrat. Acollidor i agradable, amb poc espai i immenses possibilitats de tafanejar les taules veïnes de tan a prop com son. Mentre flairo els meus peus de porc sento a parlar en francès. A la taula del costat hi ha una parelleta tendra (no crec que arribin als 30) encantada de la vida. Riuen, es miren tots els detalls del local, llegeixen tots els rètols i els textos dels pòsters i es pregunten entre ells alguna cosa per interpretar a mitges els sorprenents exotismes que gastem en aquesta part del món. El cambrer s’hi adreça en castellà, de bones a primeres. Però no el parlen. Com que el francès es lluny de les possibilitats del seu interlocutor enfilen un anglès endreçat, molt superior també a les possibilitats del cambrer. És clar, son canadencs. Amb esforç i la bona voluntat del que està a gust, se’n surten i s’entenen amb el nostre esforçat cambrer. Entre setmana, a Sant Andreu i en un restaurantet que no surt a les guies…. No son turistes. Viuen aquí. En francès i en anglès.
I després tenim l’indi. Indi de l’Índia. També viu aquí. Una casa baixa reformada i habilitada, amb jardí interior, accés des d’un carrer empredrat, al cor del barri, envoltat d’habitatges antics que no estan en un especial bon estat i que segurament esperen l’ocasió per ser venuts, traspassats o reformats per acollir apartaments o hostes de llarga durada com l’indi. Un projecte de recerca, becat per no sé quin institut internacional. A la Pompeu Fabra. Tot en anglès. I ho combina treballant en… no ho sé. Alguna cosa lligada la tecnologia, les xarxes i la intel·ligència artificial. Entre Sant Andreu i el Poblenou (la meca del cosmopolitisme barceloní), on ocupa el seu temps de dedicació professional, tampoc no hi ha tanta distància. I en triar Sant Andreu per viure-hi pot dir que hi troba un ambient més autèntic, més local, més genuí, més… de postal. I ara recordo que, al cap i a la fi, al mateix carrer, hi té atractius insuperables. Unes quantes portes enllà hi ha un localet nou que ofereix entrenadors personals per a mantenir-te en forma, amb una sala plena de màquines destinades a fer suar la cansalada. El producte l’anuncien a l’aparador. En anglès. Quin futur té aquest negoci a Sant Andreu, ens preguntàvem l’altre dia, quan hi passàvem per davant? Doncs ja ho tenim: l’indi i els canadencs.
D’aquí a un parell de setmanes arriba la festa major de Sant Andreu. Hi haurà gegants, correfoc i castells. A tots els encantarà anar-los a veure. Als pakistanesos, als colombians, als magribins, als canadencs, als indis. Els meus veïns.
