Passegem tranquil·lament a tocar de l’aigua, havent deixat enrere l’aldarull de les guinguetes instal·lades a la vora del Tíber. Son deu o dotze establiments d’estructures lleugeres que, malgrat tot, incorporen, cadascun d’ells, cuina, barra de bar, terrassa amb taules i cadires i una pista de ball. Hi hem passat per davant lentament, observant tant la clientela com els cambrers i animadors. Arreu serveixen menjar i beguda, i competeixen entre ells per oferir música de la manera més atractiva possible. Un bluesman esgarrapa la guitarra envoltat per una dotzena d’addictes; un dj mira d’esverar la clientela que, malgrat el xivarri i els llums estràbics, seuen davant de còctels de colors llampants; quatre motivats composen una banda de salsa que, en aquest cas sí, fan ballar la concurrència; i un darrer xiringo proposa rock dur per diferenciar-se, més aviat amb poc èxit.
Res del que hem vist aquí reprodueix ni de lluny la imatge que faria atractiva Itàlia a ulls d’un estranger. Però suposo que el nostre criteri té poc a veure amb el de la majoria de turistes. El cas és que aquesta tirallonga de xiringos desmereixen l’ambient, més autèntic segons la línia mainstream, del Trastevere que acabem de creuar. Hi hem baixat des de les escales que arrenquen a l’entrada del Ponte Sisto i que, després de salvar un desnivell d’uns vint metres, et deixen al nivell del riu. Buscàvem una mica de tranquil·litat després de l’eufòria del barri probablement més popular de Roma, i l’hem trobat només després de deixar enrere aquesta improvisada avinguda d’atraccions que pretenen, segurament, consolidar una nova zona romana dedicada a l’oci. Després passar per sota del Ponte Giuseppe Mazzini l’aldarull s’apaivaga i, si parem l’orella, fins i tot sentim el xipoll de les onades que el riu fa esclatar lleument en aquest llarg moll empedrat.
Els darrers fanals ja han quedat enrere, i els grups de noctàmbuls cada cop escassegen més. Per primera vegada en tot el dia un aire lleugerament fresc tempera la nostra pell, sotmesa als 38 graus romans, que son molt més calents que els 38 graus de qualsevol altra part del món. La ciutat no és especialment lluminosa, i poques fonts de claror distorsionen la foscor que hem buscat expressament, vint metres per sota del nivell de l’asfalt urbà, al costat de l’aigua. Mirem endavant, esperant que en qualsevol moment aparegui la mola del Castel Sant’Angelo. Però encara resta oculta, darrera del revolt que fa el Tíber, just després del Ponte Principe Amedeo Savoia Aosta. Vaig repassant amb el maps els noms, pomposos, de cadascun dels ponts que uneixen les dues ribes del riu, i m’esplaio dient-los en veu alta, simulant aquesta musicalitat encomanadissa i enjogassada de l’italià.
Fa cosa d’un parell d’hores que hem entrat al Trastevere per la zona més atapeïda de restaurants. Hi hem arribat sopats, perquè no ens volíem arriscar a endrapar qualsevol menja disfressada de tipisme italià i pensada només per entabanar turistes. Hem triat la Taverna Volpetti, negoci amb solera que acompanya una salumeria del mateix nom i que fa gala de tenir els millors productes italians i, ves per on, espanyols. No puc jurar que no ens hagin col·locat alguna especialitat turistificada, però el nostre nas ha estat entrenat a Barcelona, la ciutat més desbordada d’aquesta part del mon per la barroeria turística, de manera que confiem raonablement en el nostre criteri. Hem esquivat els productes espanyols i ens hem endinsat en la matèria prima pròpia del temps i, segons el cambrer ensarronador, netament romans. No italians, no. Romans. Qui pensi que Itàlia és un únic país, uniforme i homogeni, s’equivoca de mig a mig. La diversitat comença justament a la capital. En els dies que duem aquí ningú no ens diu que sigui italià. Romà. Aquí la gent és romana.
El cambrer ens ha assegurat que el postre, un granissat de cafè protegit per dues amples capes d’una nata densa i amb un punt d’amargor, l’ha preparada ell mateix, exactament igual com li feia la seva mamma. La mamma dels italians; de tòpic en tòpic. Posa els ulls en blanc, sospira, dibuixa un somriure murri i desplega braços i mans amb moviments amples i circulars, com si busqués la inspiració aèria, en algun punt indeterminat entre el seu cos menut i el sostre de fusta del local. És un bon venedor, no hi ha dubte. Sortosament, el producte que ens ven és de qualitat i fa justícia a les seves dots per al màrqueting. Ens hem deixat seduir i li hem acceptat les recomanacions, que han resultat un encert absolut: unes delicadíssimes costelletes de xai amanides amb xicoira cuita i uns nyoquis a la negra tinta de sípia, saltejats amb cirerols lluents, roig roent, confitats i dolços. Si no és el fill de l’amo, o de la mestressa (per fer justícia a la mamma que invoca cada dues frases), segur que té part en el negoci, a jutjar per la passió amb què ens acompanya.
Després de la taverna sortim del Testaccio per la via Marmorata i entrem al Trastevere creuant el Tíber pel Ponte Sublicio. Deu minuts més de caminada, perfectament orientats gràcies als grups de joves que, en quantitat creixent, fan via cap a la zona de festa, i ja som a la Piazza di Santa Maria in Trastevere, al bell mig del barri més promocionat de la capital romana. Diu el lloc comú que l’ambient es deu a la profusió d’estudiants que hi viuen i conviuen, aparentment, amb els indígenes d’extracció humil. Malgrat la foscor anem repassant els edificis, i tant veiem cases d’un parell de plantes en estat de conservació més que dubtós, com casals (dir-ne palauets seria un excés) ben restaurats que fan pinta d’haver estat captats per al turisme d’apartament. M’ensumo que la gentrificació assetja també els romans d’aquesta part de la ciutat. Sento moltes converses de pronúncia teutònica i nòrdica, i em pregunto si son turistes o expats.
El Trastevere vindria a ser com la Gràcia barcelonina per als romans? No ho sé. Els vials son estrets i atapeïts de restaurants, terrasses, bars i gelateries. Contra el que diria el sentit comú, els carrers no estan tallats al trànsit, i els cotxes hi circulen, passant a escassos centímetres de les taules en les que sopa la gentada. Mentre els vehicles fan cua per escapar d’un embús s’hi escolen en equilibri impossible una, dues, tres o divuit vespes, la majoria de les quals amb motoristes sense casc. Malgrat tot, els veig prou pacients, tenint en compte l’aldarull i la tòpica exaltació italiana.
La piazza si que és lliure de trànsit, i està presidida per una fontana monumental els esglaons de la qual, a quatre vents, serveixen com a punt de trobada i consum de la fauna nocturna. Magribins i asiàtics de tot pelatge miren de vendre’ns aquests ginys voladors de colors fluorescents, que contínuament llancen enlaire i que dibuixen arcs de colors davant de la basílica que dona nom a la plaça i que, ben il·luminada, és preciosa. Visitadors empedreïts d’esglésies, si fos de dia hi entraríem. Però no és el cas, es clar. Veiem a terra experts dibuixants d’aerògraf (n’hi ha, encara, d’això!), i anem escapant de nois que ens volen vendre roses per festejar la parella. S’ha de dir que son d’insistència moderada i fan de bon esquivar.
Hem entrat a la plaça a través de les raconades en zig-zag que dibuixen tres o quatre carrers que se succeeixen sense ordre aparent, i que acullen un dels establiments, diuen, més autèntics i de més llarga tradició del barri: el Bar San Calisto. De dia esmorzars, refrescos, cafès i aperitius. De nit adaptació de supervivència a la turistada. Hi ha tanta gent asseguda a la seva terrassa com dreta, amb el got a la ma, fent-la petar, amb nivells d’animació variables. A la gran façana que l’aixopluga (aquesta potser si que arribaria a la categoria de palauet decadent) hi descobrim un gran mural sobre tela (o paper, o cartró?) mig arrencat, que representa el rostre somrient d’un personatge d’edat provecta. Intueixo, no sé perquè, que no és algú qualsevol. Al seu costat, estratègicament interromput per una finestra, un altre mural, probablement anterior, sobreviu a trossos per mostrar en majúscules una llegenda que presideix l’ambient: TEMPO SCORRI COME UN FIUME. I arbres, i flors, i una noia d’aire naïf, i un tigre.
L’endemà investigaré i descobriré que el mural original era de l’artista romà Mirko Leuzzi, que amb un estil consolidat a base d’intervencions de carrer es dedica a reflexionar sobre el pas del temps i la petja que deixa en les persones. M’assabentaré també que damunt del seu mural hi va anar a aterrar aquest rostre somrient que em va cridar l’atenció, i que no és anònim, sinó que reprodueix la còrpora d’un personatge típic del barri, diria que propietari del bar. Aquesta primavera va fer vuitanta anys i el van homenatjar amb el mural i amb una festa sonada al bar. La xarxa o les meves dots limitades com a investigador no em permeten descobrir-ne el nom, però en un post d’instagram li diuen el cowboy del Trastevere. I és que és gràcies als perfils d’instagram de Mirko Leuzzi i del bar que en trobo les referències, creuades entre elles i en perfecta convivència. Diria que ambdós, artista i bar, assumeixen la realitat efímera del seu pas pel barri, per molt que la tradició i el màrqueting els vulguin atrapar.
Passem de la zona de restaurants més o menys endreçats en terrasses precàries a la de bars de copes. Cada cop veiem menys famílies i més colles de joves. Són els estudiants, els expats i els turistes que converteixen el Trastevere en una selva atractiva. Però jo diria, sense posar la ma al foc, que els autòctons son encara majoritaris. La densitat humana és impressionant, però el territori tampoc no és tan extens, així que arribem a la Piazza Trilussa, i aquí és on ens adonem que, efectivament, som en un punt neuràlgic de la festa romana. La plaça es diu així en honor al poeta satíric romà (és clar) Carlo Alberto Salustri. No em faré passar ara per un erudit literari, però he de consignar que el nom em recorda alguna cosa. I poc em costarà recordar, amb un parell de cerques, que era un escriptor admirat i traduït a estones pel nostre Josep Carner. Escrivia en dialecte romà (ui, en llengua romana, hauria de dir?) i usava el pseudònim Trilussa, amb el qual es va batejar la plaça que avui acumula botellots i disbauxes diverses. A més dels seus poemaris, l’escriptor romà fou molt popular per les seves faules humorístiques, i no puc deixar d’obrir els ulls com taronges en llegir que la més coneguda és l’anomenada “La cigala revolucionària”. Hi hauré de dedicar una estona.
El cas és que l’estàtua que a la plaça Trilussa es dedica a l’escriptor no l’arribem a veure de tant atapeïda com està de gent. No menys de tres-centes persones l’ocupen, s’enfilen pels esglaons de la Fontana dell’Acqua Paola i envaeixen bona part de l’avinguda que ressegueix el Tíber, i a la qual s’arriba des del Ponte Sisto, peatonal. És difícil saber si el pont és una via d’accés al Trastevere des del centre de Roma o si és, purament, part de l’escenari de la gresca. Les tres-centres persones, i potser alguna més, ovacionen i aplaudeixen sorollosament artistes de carrer que actuen davant de la font i que no arribem a veure perquè és literalment impossible creuar la multitud per acostar-s’hi.
Es divertit, però ja n’hem tingut prou. És aquí i en aquest moment quan hem baixat fins als molls que ressegueixen el Tíber per, un cop superada la zona de guinguetes, minorar el ritme de la nostra ruta romana per gaudir de la nit, de la fresca lleugera i d’aquesta pau que sembla impossible després de la xerinola del Trastevere.
Ara ja fa un quart que caminem i estem ben sols i sense fanals. No diria que ens preocupem, però comencem a preguntar-nos on trobarem unes escales de pujada per deixar el riu i retornar a la ciutat. Asseguts a la vora del moll, veiem la silueta fosca d’un grup de persones, quatre o cinc, que xerren i, de tant en tant, llancen algun esgarip. A mesura que ens hi acostem veiem que son adolescents. Tenen estirats a terra, al costat, patinets elèctrics, i comparteixen diverses ampolles que van d’una mà a l’altra. Quan ens veuen passen a dedicar-nos tota la seva atenció, sense dissimuls. Riuen i fan comentaris. On deuen anar, aquests dos turistes perduts?
Ens hi acostem i els demanem on és la propera escala per pujar cap al carrer. Riuen tant que no els entenem. Més pels gestos i per la intuïció que per la pura comprensió, arribem a imaginar que ens adrecen al proper pont, una mica més enllà, on trobarem la via d’escapada del riu. És el Ponte Vittorio Emanuele II. Grazie tanti.
Però no marxarem de qualsevol manera. Ara ja es veu que s’esforcen per ser simpàtics. Ens demanen d’on som. De Barcelona, els diem. Ah, catalani! Siete molto diversi dagli spagnoli! No podem fer altra cosa que riure. Al cap i a la fi, sembla que la canalla italiana està ben informada.
Molto diverso, davvero, els diem. I vinga riure.
