La possibilitat de considerar les polítiques culturals com a part de les polítiques socials és un debat que mai no s’ha acabat d’obrir del tot i que només s’ha abordat de manera tímida i en moments molt puntuals. No sembla que ningú tingui en projecte impulsar la vigència d’aquesta idea, però no costa gaire identificar de manera periòdica espais de diàleg en els quals sorgeix amb naturalitat, com a conclusió espontània de discusions públiques que no se la plantejaven com a objectiu. És com si el sentit comú navegués contra corrent i fes aflorar consensos inesperats, en fòrums plantejats amb altres finalitats, però en els quals sorgeix com a inevitable la relació entre la “cosa social” i la “cosa cultural”, no com a possibilitat sinó com a evidència indefugible.
Això és el que va passar dijous passat, 12 de novembre, en l’acte de celebració del 30è aniversari del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC), que va tenir lloc a la seu barcelonina de la Fundació Carulla. Que l’organització que representa i defensa els professionals de l’educació social sigui rellogada d’una fundació cultural ja és una primera pista a valorar, però és definitiu comprovar que en el programa de l’acte hi havia més persones vinculades al món artístic que al món estrictament social.
Enllà de les lògiques intervencions institucionals, amb Olga Giner, presidenta del CEESC, al capdavant, amb la presència del Conseller de Drets Socials, Raúl Moreno, i amb les salutacions de representants d’altres col·legis professionals vinculats que felicitaven l’efemèride, els responsables de l’acte van proposar un format que, afortunadament, per comptes de mirar-se el melic, buscava obrir portes i finestres per tal de fer córrer l’aire.

Les intervencions centrals de l’acte es van obrir amb el monòleg irreverent de Marc Buxaderas. Malgrat va ser difícil veure’l perquè a ningú se li va ocórrer que una mesura elemental d’inclusivitat per a una persona que va en cadira de rodes és habilitar una mínima tarima que permeti veure-la més enllà de la primera fila d’espectadors, el monologuista es va elevar metafòricament per damunt de convencions, va obviar la correcció política i va explorar la manera com les polítiques públiques tracten els drets de les persones vulnerables, que haurien d’estar a l’alçada (tornem-hi amb la visbibilitat) dels de la resta de mortals. La manera de fer-ho va ser l’humor, un llenguatge completament desinhibit i referències polítiques directíssimes. Va provocar aplaudiments i rialles a parts iguals i va certificar la possibilitat, sinó la la necessitat, que l’expressió artística sigui també una via de normalització per a les persones que tenen, diguem-ho normativament, altres capacitats.
Buxaderas, però, no va ser l’anècdota en un acte formal, sinó més aviat la pauta. A la seva intervenció va seguir una taula rodona titulada Educació social, cultura i imaginari col·lectiu, integrada per dues actrius i un actor, tots tres vinculats al món de l’educació social per diferents vies. D’una banda, Laura Díez Quintanilla, actriu i psicòloga, i d’una altra dos educadors socials que no se sap si van fer d’aquesta professió un pla B per a la seva vocació artística, o si les intuicions nascudes dalt de l’escenari els van dur a descobrir el mon de l’atenció a la comunitat. Biel Duran i Carla Torres van explicar de quina manera han lligat les seves dues activitats professionals i com cadascuna de les dues ha estat valuosa per desenvolupar l’altra, sense acabar d’aclarir un ordre de prioritat o, dit d’una altra manera, sense demostrar si primer va ser l’ou o la gallina.
La taula rodona es va convertir més aviat en un picnic rodó, perquè fetes unes breus intervencions inicials, els tres convidats es van dedicar a dialogar amb els assistents, que no només els van fer preguntes, sinó que es van llançar a explicar experiències personals, de manera que es va produir un intercanvi molt dinàmic, de gran vivacitat, allunyat de la fredor habitual d’aquesta mena d’actes. La tesi general, i m’atreviria a dir que compartida per la gran majoria, sinó la totalitat, d’assistents, consistia en defensar que no es pot separar la vida cultural de la comunitat de les condicions socials en què viuen les persones que en formen part i, si s’escau, de les necessitats d’atenció que tenen per raó de desavantatges de tota mena. Els educadors socials en exercici explicaven que usen de manera quotidiana i natural la cultura per desenvolupar la seva feina, ja sigui apropant les persones a l’oferta, millor o pitjor, que hi ha en el seu entorn, ja sigui promovent entre elles l’expressió artística com a mecanisme de superació i projecció personal. I les actrius i l’actor convidats, que poc o molt havien fet també aquesta feina, explicaven que poques coses els omplen més que comprovar l’efecte benèfic que produeix en les persones i el seu entorn els espectacles de qualsevol nivell que mostren al públic.
Una idea que sobrevolava constantment la sala, especialment ben explicada per Biel Duran, era la conveniència de baixar la cultura i l’art a peu de carrer, per introduir-los en la vida quotidiana de les persones. Duran va fer una apassionada defensa, gairebé al final de l’acte, de la necessitat de desmitificar els artistes, de baixar-los del pedestal, d’evitar que siguin considerats com una èlit que té a les seves mans exclusives la clau de volta de la cultura. Quan sento un actor que diu que nosaltres com la cultura, el mataria, va dir en el súmmum del seu abrandament.
I potser Duran va trobar amb la seva generosa expressió de sinceritat la clau de volta de la qüestió que jo plantejava en l’inici d’aquest escrit. Que la cultura, i amb ella l’expressió artística, pugui ser considerada com una part de l’acció social de la cosa pública, implica necessàriamet la voluntat d’entedre-la com un part inseparable de la vida en comunitat, que no es pot deslligar de les condicions materials de què disposen les persones, dels espais de socialització i de la construcció individual de la pròpia personalitat a través de la relació i la interacció amb els altres. Si la cultura i l’art tenen un paper en tot això, és que formen part de les polítiques socials.
Estirant com un xiclet l’afirmació de Duran, però, hem de concloure que hi ha dos obstacles essencials, de signe contrari, que dificulten l’aproximació a aquesta concepció de la cultura, i totes dues tenen a veure amb la manera com es despleguen les polítiques públiques i la tasca professional.
El primer té a veure amb l’autopercepció dels que integren això que anomenem sector cultural. Artistes, creadors, professionals de la producció, la gestió o la difusió cultural fan (fem) tot sovint una defensa corporativa de la seva dedicació que els separa de la resta de la ciutadania, que els dona una mena d’estatus especial, una vàlua que els eleva a una categoria singular, amb un nivell de sensibilitat que els fa dignes de formar part d’una classe diferent. Es l’elitisme, la capacitat de dir què és i què no és cultura, la possibilitat de separar l’activitat humana entre allò que és art i allò que no ho és. I això és el que, si ho vaig entendre be, ens deia Biel Duran que cal evitar. La cultura és arreu i en tothom, i en tota activitat humana hi ha un pòsit de cultura. Si no partim d’aquesta base, és inútil pretendre debatre sobre la possibilitat de considerar la cultura com a part de les polítiques socials.
El segon ve de la banda contrària, i té a veure amb una idea de les polítiques socials basada només en l’assistència als desvalguts, als que pateixen desavantatges, als que es troben en situació de precarietat per qualsevol causa. Si aquesta és l’única idea que tenim de les polítiques socials, la cultura només hi pot tenir un paper residual, només és un pedaç per sortir del pas i guanyar temps abans de trobar altres mesures que aspirin a ser definitives. Seguint amb aquest argument, un educador social estaria exclusivament dedicat a atendre la necessitat i la població en desavantatge i la seva funció seria atendre la emergència, sense possibiltiat d’educar i, molt menys, de prevenir. Les polítiques públiques socials tenen encara avui, malgrat discursos tímidament renovadors, aquesta concepció. En canvi, si l’atenció social és constitueix com una política adreçada de manera universal a tota la ciutadania, té sentit que els educadors socials siguins als instituts de secundària, que formin part dels equips que gestionen els centes cívics, que treballin en centres juvenils i que, perquè no, aportin la seva visió professional als programes de mediació educativa dels equipaments culturals.
Si superem aquests dos obstacles, si la cultura baixa del pedestal i s’integra en la quotidianitat de la comunitat i l’atenció social a la ciutadania es concep també com una manera de promoure les relacions comunitàries, d’educar per a la vida en societat i per prevenir els mals que en el futur fan necessàries les polítiques assistencials, podria arribar a tenir sentit, algun dia, debatre sobre si la cultura forma part, o no, de les polítiques socials.
Amics i amigues del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya, per molts anys.


