La zona d’aparcament s’ha omplert de seguida, i els vehicles, la majoria de lloguer i en mans de turistes europeus i nordamericans, han fet un centenar de metres enllà de la carretera per trobar un espai on aparcar, al voral. Han vingut fins aquí dalt per gaudir de les vistes des del Miradouro da Vista do Rei que son, certament, extraordinàries. Som a l’extrem septentrional d’un gran con volcànic que acull, entre boscos d’una verdor exhuberant, els llacs verd i blau, a la riba dels quals hi ha Sete Cidades, una freguesia (un poble o veïnat) del municipi de Ponta Delgada, a l’illa de Sao Miguel, a l’arxipèlag de les Açores.
Si busqueu informació a la xarxa sobre les Açores, molt fàcilment trobareu imatges dels llacs, que han esdevingut una icona d’aquestes illes, i que funcionen tant com a símbol orgullós del país com a reclam turístic. La majoria de les fotografies s’obtenen des d’aquest mirador, però hi ha centenars de perspectives igualment espectaculars, que es poden adoptar des de qualsevol dels turons que envolten aquest vell i immens cràter.
Ara be, a pocs llocs us explicaran que a tocar del mirador hi ha una gran mola de ciment, fosca i d’aspecte inòspit i, malgrat això, prou integrada en el perfil del sistema muntanyós, de manera que difícilment la veus fins que no t’hi trobes al davant. Es tracta de l’hotel Monte Palace, abandonat des de 1990 i en un estat lamentable, que encara no és ruïnós però que, entre deixalles, restes en putrefacció, tolls i brutícia de tota mena, ofereix un escenari que recorda distopies postapcalíptiques. Segurament alguns ja sabien a què venien, però la majoria de turistes hi ensopeguen de manera inesperada, i ràpidament l’adopten com un al·licient inesperat que dona una mica de brillantor al turisme adotzenat. Introduir-se a l’edifici, recórrer les seves grans sales, en altre temps d’un luxe desbordant i ara en una desoladora descomposició, ascendir fins als pisos superiors a través d’escales fosques i plenes de matèries lliscants que fàcilment et poden deixar de cul a terra, entrar i sortir de les habitacions sense portes ni finestres, treure al nas als seus balcons, que permeten escapar momentàniament de les males olors, per observar finalment el brutal contrast entre aquesta deixalleria turística i el paradís natural que s’obre als seus peus i en el qual va ser abruptament inserida, es converteix en una modesta aventura que l’intrèpid turista podrà descriure amb tota mena d’exageracions quan expliqui el seu viatge a les Açores als amics.
Per entendre què fa aquest hotel fracassat en un lloc tan inversemblant cal tenir una mica d’informació sobre l’entorn. La Caldeira das Sete Cidades és avui un sistema muntanyós estructurat al voltant d’un gran con que es va formar ara fa 36.000 anys, després que una violenta erupció ensorrés el cim d’un gran volcà. L’explosió fou tan extrema que la cambra magmàtica es va buidar i no va poder sostenir el cim. Ara és una imponent caldera volcànica gairebé circular de més de cinc quilòmetres de diàmetre. Dintre de la caldera hi ha tota mena d’elements volcànics, com cúpules i cons, entre els quals nombrosos cràters originats en erupcions posteriors, bona part dels quals estan inundats i constitueixen un sistema de llacs d’una extraordinària bellesa.
El més destacat és el Lagoa da Sete Cidades, originat després d’una erupció l’any 1445. És el més gros dels quinze llacs que hi ha a la caldera i constitueix la reserva d’aigua dolça més important de l’illa de Sao Miguel. Malgrat que és un únic llac, es divideix popularment en el Lagoa Azul i el Lagoa Verde perquè en la zona de major profunditat s’arriba a superar els 30 metres de fondària i això fa que mostri gairebé sempre un color blau intents, i perquè la proliferació d’algues en la zona menys profunda li confereix un color verd molt característic. Les dues zones del llac s’uneixen en un petit estret que avui és creuat per una carretera-pont però que antigament se superava amb un sistema de barques de servei.
La història geològica de l’illa, però, és massa prosaica per a la cultura popular, que es va encarregar de generar una explicació força més amable per a la coloració de la superfície líquida. En un regne situat a la riba dels llacs hi vivia una bella princesa d’ulls blaus. En un dels seus passejos pels boscos i cims frondosos va conèixer un jove pastor, del qual es va enamorar inevitablement. El pare, rei gelós, considerava, però, que el noi tenia una condició massa humil per a la dignitat de la princesa, i va prohibir la unió. La parella va continuar la seva relació a través de trobades secretes, fins que el pare ho va descobrir i en va ordenar la separació definitiva. Els va concedir una darrera trobada per tal que s’acomiadessin. La parella es va enfilar a un dels turons que oferia una vista completa de la vall i allí van plorar desconsoladament. Les llàgrimes d’ambdós van brollar de manera inaturable i es van escolar fins al fons de la vall, formant rieres i salts d’aigua que, a la fi, van confluir en els llacs. Les llàgrimes de la princesa eren blaves com els seus ulls, i les del pastor eren tan verdes com ho eren els seus. Els dos llacs van mantenir els dos colors a perpetuïtat, com a amarg record de l’amor trencat entre la princesa i el pastor.
Sigui quin sigui l’origen dels llacs, quan el risc volcànic va desaparèixer, la caldera, convertida en una vall frondosa i rica en pastures per al bestiar, es va poblar. Sete Cidades és ara un poble que no arriba al miler d’habitats i és punt de partida per a la majoria de rutes que permeten visitar aquest paratge natural d’extraordinària bellesa, ja sigui itinerant entre els nombrosos miradors que, des de qualsevol dels extrems de la caldera, permeten observar-ne la immensitat, ja sigui fent excursionisme a través dels innombrables senders que els recorren en totes direccions.
Les rutes que es poden seguir estan raonablement senyalitzades i permeten recórrer diversitat de punts d’interès que t’introdueixen en en les boscúries del sistema muntanyós o t’eleven fins a cims de discreta alçada que ofereixen vistes enlluernadores del sistema de llacs o, en direcció contrària, de la costa illenca i de l’oceà. La ruta més típica és la que porta els turistes fins al Lagoa do Canario com a punt de partida per a una caminada gens exigent que t’enfila fins al Miradouro da Grota do Inferno, que és el que ofereix una panoràmica més extensa, just damunt del cràter del Lagoa do Santiago, emmarcat en segona instància pel gran llac de Sete Cidades. Els vorals de les estretes (però en molt bon estat) carreteres que ressegueixen aquestes rutes estan constantment puntejats per vehicles que s’aturen en qualsevol indret per fotografiar les vistes que s’ofereixen arreu, de manera que, en temporada turística, transitar la zona es converteix en una autèntica cursa d’obstacles.
I tothom arriba, inevitablement, al Miradouro da Vista do Rei, que ofereix la millor perspectiva per abastar tota la caldera de Sete Cidades, amb el llac verd en primer terme, Sete Cidades a la riba i el llac blau més enrere. Però enlloc no hi ha cap rètol que anunciï ni expliqui la presència, al costat del mirador, d’un gran edifici abandonat que et cau de sobte al damunt quan t’atures en aquest indret. Està envoltat de vegetació i, a no ser que t’hagin advertit abans de la seva existència, ningú no hi para compte fins que no hi és al davant; això ja explica alguna cosa de les intencions dels qui el van construir, amb la voluntat que quedés integrat en l’entorn natural. Però sense negar aquesta raonable intenció, sobta la grandària d’aquest edifici, en una illa que limita les alçades de totes les seves construccions i que no disposa d’instal·lacions turístiques de grans dimensions.
Algun cartell deteriorat i gairebé il·legible et prohibeix el pas i t’adverteix de la perillositat, però el flux de visitants és constant. Cap porta no atura els curiosos, i només cal superar una àmplia portalada que separa una petita desviació de la carretera cap al recinte de l’antic hotel. Una gran esplanada et posiciona davant d’un edifici de cinc plantes amb una torre en un extrem que fa d’eix per a donar-li forma de L. Accedeixes a l’edifici a través del que en altre temps devia ser una àmplia recepció, però que ara està inundada per tolls d’aigua i altres líquids d’incerta naturalesa, amb restes de tota mena de materials constructius i de revestiments que en alguna època devien ser moquetes o estores, en estat de descomposició. Si t’atreveixes a superar les zones inundades fent tota mena d’equilibris arribes a una gran nau central que abasta l’alçada completa de l’edifici i que mostra una desolació absoluta. Cal fer un bon esforç per imaginar aquest espai immens com un àmbit de luxe i atracció per a hostes d’alt nivell econòmic, una passarel·la pública en la que adinerats clients lluïen estil i possessions. En canvi, avui és ben fàcil evocar-lo com a escenari d’alguna història postapocalíptica, amb un exercit de zombies perseguint adolescents histèrics. Espero no semblar un d’aquests adolescents, però el cert és que ara n’hi ha molts que hi donen voltes, amb la indumentària bàsica de qualsevol turista. Bermudes, sandàlies o xancles, samarretes de tirants, ulleres de sol i gorres amb la marca ben destacada al front. Entre els clients originaris high class, els zombies esquarterats i els turistes mononeuronals hi ha prou material per aventurar alguna història desvagada.
Una gran escala circular que en algun moment devia tenir pretensions senyorials s’enfila per la torre central, però les deixalles, les rajoles i les lloses desmuntades i en part esmicolades la fan impracticable, de manera que la majoria d’exploradors de l’edifici s’introdueixen en unes escales de servei, de sostre baix i pas estret que, malgrat oferir el mateix panorama denigrat, permeten ascendir cap a les plantes superiors amb una mínima (es un dir) seguretat.
Totes les plantes tenen sortida a la gran nau central, de manera que la vas admirant (per dir alguna cosa) des d’una alçada creixent. No saps si et causa més sorpresa la grandària o la degeneració del pas del temps. Des d’aquí es veuen restes de cortinatges que pengen en el buit, esvorancs a les parets, munts de runa, vegetació que comença a aventurar-se dintre de l’edifici, ocells que hi fan niu i creuen en totes direccions aquesta gran buidor. Els turistes reconvertits en exploradors vencen les seves prevencions amb crits, rialles nervioses i tota mena de sorolls inversemblants, de manera que en pots imaginar algun arrossegant alguna resta o deixalla esperant descobrir-hi… no se sap què. I un estrany eco rebota entre la brutor de les parets.
Llargs passadissos que tenen origen en la nau central s’endinsen en l’edifici i obren pas al que en el seu moment van ser habitacions. Ni una sola porta, ni un marc, ni una finestra, no impedeix ni obstaculitza el pas, de manera que és possible accedir a totes i cadascuna de les cambres, al que en algun moment van ser serveis i a tot de racons per als quals costa imaginar utilitat en el seu estat actual. Totes les habitacions s’obren a l’exterior amb grans balconades que s’aboquen cap a la imatge idíl·lica dels llacs que trobareu als webs que us parlen de les Açores.
El contrast és brutal. Restes putrefactes de tota mena de materials, habitacions despullades de qualsevol moble i amb les parets il·lustrades amb grafits, pintats o gravats damunt del guix humit i llardós, com a marc per a un espectacle natural d’excepció. Què hi fa, aquesta mola constructiva en decadència absoluta, caiguda com un meteorit en mig del paradís?
No costa gaire trobar referències a l’hotel a la xarxa, però la més explícita és, curiosament, la d’una agència de promoció turística de les illes (Azores adventures. Futurismo – futurismo.pt), que ha incorporat la història de l’hotel al costat de la descripció dels paratges naturals de l’illa.
Una corporació constituïda per inversors francesos i belgues va impulsar el 1977 un projecte ambiciós que volia posicionar les Açores com una destinació turística de primera línia. Cal advertir que en aquella època les illes portugueses amb prou feines apareixen als mapes de les rutes turístiques i que les infrastructures d’aquesta naturalesa eren escasses. Les xarxes de carreteres, fins i tot, eren ben precàries, i les visites a les illes feien necessària una bona tasca prèvia de recerca per als viatgers.
El projecte preveia dos grans hotels, el Bahia Palace, a Água d’Alta, a la costa, i el Monte Palace, als cims de Sete Cidades. El primer casava amb facilitat amb els projectes d’inversió turística, però el segon constituïa una aposta més agosarada.
L’empresa Indústria Açoriana Turística-Hoteleira va encarregar als arquitectes francesos Olivier Clément Cacoubd (que era també un conegut conservador de museus a França) i Yves Roa, els projectes constructius, associats amb S y P Einstein Arquitectes i el Grup Creusot Loire Enterprise. A les illes, coneixien el projecte com els hotels francesos.
Les intencions no eren dolentes del tot. Els edificis havien d’integrar-se en l’entorn natural i no havien de distorsionar el paisatge, fins al punt que van imaginar el Monte Palace com una continuïtat de la pròpia muntanya. Dos mil milions d’escuts després (cosa de 10 milions d’euros) els hotels estaven construïts. Però el projecte d’explotació no va tenir el més minim èxit. Fins a 1989 no es van poder inagurar els dos hotels, i va ser possible només després de nombroses aturades de les obres, amb un dèficit extraordinari i amb una previsió de negoci completament fallida. Va ser necessària l’entrada al projecte de Tap Air Portugal amb nou capital i múltiples ajuts governamentals per redreçar la viabilitat de la iniciativa.
Cinc estrelles, prop de 200 habitacions, una cinquantena de suits de luxe, una presidencial, dos restaurants de primer nivell, sales de conferències, un banc, club nocturn i una galeria de boutiques. El mateix any de l’inici de la seva activitat va ser proclamat com el millor hotel de Portugal, i una setmana després va tancar, ofegat pels deutes, tot just divuit mesos després de la seva inauguració.
Segurament no té gaire mèrit detectar els errors quan ja s’ha produit el desastre, però amb perspectiva, sembla fàcil d’entendre. Es va generar una oferta per a públic de gran nivell econòmic en un entorn que oferia escàs interès per als hàbits d’aquest perfil d’usuaris. Més enllà de l’activitat al propi hotel, a Sete Cidades i el seu entorn no hi ha res a fer que no sigui caminar i explorar l’entorn natural, propostes d’escàs interès per als clients high level. L’accés, d’altra banda, no era fàcil, amb una xarxa de carreteres en aquella època encara molt precària. L’hotel es va convertir en un reclam per a la població de proximitat, però hi pujaven per menjar als restaurants i gaudir de l’entorn, no pas per a pernoctar-hi. Més de cent treballadors a diari per mantenir en funcionament el complex i uns subministraments a preu d’or per mantenir el luxe promès es van convertir en un llast que va arrossegar el projecte cap al precipici.
Expliquen que durant gairebé vint anys l’hotel tancat va estar vigilat per un guarda a sou que es passejava pel complex amb els seus gossos. Però el 2010 va deixar de percebre el seu sou, i la instal·lació va quedar absolutament desprotegida i sense cap mena de gestió. Els propis habitants de l’illa hi van començar a accedir i es van apropiar del seu contingut, des dels mobles fins a peces constructives de tota mena. Cadires, aixetes, portes, estores, llums, banyeres, inodors… L’edifici es va convertir en un proveïdor d’autoservei per a les llars dels illencs. Ara l’hotel Monte Palace és una estructura pelada de formigó, en un estat deplorable de conservació, buida de cap contingut aprofitable, que encara no ha entrat en fase de ruïna però que ben aviat ho farà, i que es dreça encara entre la vegetació que a poc a poc el va ocupant, com si fos un monument a alguna estranya divinitat caiguda en desgràcia.
No deixa de ser una paradoxa cruel que un projecte ideat amb la intenció de convertir-lo en un reclam turístic de primer nivell gràcies al seu luxe i comoditats, hagi acomplert finalment el seu objectiu per raons exactament contràries: els turistes hi entren atrets per la seva situació d’abandó i decadència, resta vergonyant d’un projecte faraònic que acaba engolit per les deixalles i la degradació.
Més enllà de les discutibles aptituds comercials i de la dubtosa habilitat empresarial dels seus impulsors, la pregunta clau sorgeix gairebé sense buscar-la: calia? Calia desplegar un projecte d’aquestes característiques justament aquí?
No sempre és així, malauradament, però en aquest cas, l’entorn natural ha vençut de manera inapelable a l’artifici desraonat.
